Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’ abril? Plovia
a poc a poc, Nosaltres
amb gran tedi, darrere
la finestra, miràvem
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms i somreia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada