Simone de Beauvoir, (1908 – 1986) filòsofa i escriptora, ha estat una de les Intel•lectuals més influents del segle XX.
Con dona i feminista té una trajectòria en la seva obra de enfrontament a les convencions dominants del seu temps, va provocar debats apassionants que encara avui, a cent anys del seu naixement, generen reflexions i polèmiques.
Va ser considerada per moltes dones un model de dona emancipada i lliure, que va poder exercir una activitat professional en un àmbit que era reservat gairebé exclusivament als homes (la filosofia i l’escriptura en general) i en el qual va excel•lir.
Nascuda en una família de l’alta burgesia, però arruïnada, des de petita Simone manifestà un caràcter fort, una gran ànsia de saber i una intel•ligència poderosa que la varen unir molt al seu pare, figura que admirava mentre que la relació amb la seva mare, devota i poc cultivada, va ser sempre més difícil.
La seva relació amb Jean-Paul Sartre, filòsof francès és potser el tret més conegut i característic de la seva biografia. Tant Sartre com Beauvoir eren contraris al model de parella i de família burgesa. Varen tenir la idea de formar una parella “fundadora”, arquetip d’una nova moral sexual i conjugal. Es consideraven dos éssers iguals i complementaris, i la seva relació es basava sobretot en l’entesa intel•lectual. No varen viure mai junts: cadascú reservava la seva independència material i econòmica. Però aquesta imatge de “parella ideal” en tant que nou model de relacions igualitàries entre homes i dones, s’esquerdà després de la mort de Sartre, quan Simone de Beauvoir publicà "Les Cartes al Castor", escrites per Sartre (que l’anomenava "Castor”), de les quals es deduïa una visió poc afalagadora del filòsof i de les seves relacions amb altres dones. La decisió de Beauvoir de publicar aquestes cartes va ser molt criticada per amics i admiradors de Sartre.
Encara que la primera obra publicada de Beauvoir (la novel•la La invitada) data de 1943, les traduccions de la seva obra a l’espanyol no comencen fins a la dècada següent, i no a l’Estat espanyol, sinó a l’Argentina, per motius evidentment polítics. La majoria dels seus assaigs i novel•les es publicaren en editorials de Buenos Aires durant els anys 50 i 60.
Edhasa començà a reeditar-les a la fi dels 70, juntament amb noves traduccions: La invitada el 1977, “Una muerte muy dulce” aquest mateix any, “La mujer rota” el 1980, “Los mandarines” el 1982.
Els textos autobiogràfics varen ser traduïts més recentment. Destaca entre ells “Memorias de una joven formal”, traduït per l’escriptora argentina Silvina Bullrich. També es començà la publicació de les seves “Obras completas” en tres volums. “E l segundo sexo” aparegué a l’Argentina ja l’any 1957, i en català el 1968, en traducció d’Hermínia Grau de Duran i Carme Vilaginés. En canvi, haurem d’esperar el cinquantenari de la seva aparició, l’any 1999, perquè es publiqui en castellà a l’Estat espanyol, en una nova traducció. Podem dir que, en general, les traduccions de Simone de Beauvoir al català han estat fetes més aviat que les castellanes i per autores i autors de més renom (com el poeta Joan Oliver, que traduí “Les belles imatges” només dos anys després de la publicació de l’original l’any 1966; Jordi Solé Tura, traductor de dos assaigs polítics publicats el 1968, en ple franquisme; o, més recentment, l’escriptora i feminista Marta Pessarrodona, autora de la versió de “La dona trencada”).
Simone de Beauvoir es va involucrar en l’activisme polític molt abans del seu compromís amb el moviment feminista. Darrerament se l’ha criticat, però, perquè no va participar en la resistència francesa contra l’ocupació nazi, durant la Segona Guerra Mundial.
Durant la postguerra europea, Beauvoir s’implicà cada cop més en moviments de caire polític, escrivint articles per a la revista d’esquerres “Combat” (dirigida per Camus) sobre les dictadures espanyola i portuguesa, entre altres temes. Participà en la creació de la revista “Les Temps modernes”. (fundada l’any 1945), que volia ser molt crítica respecte al capitalisme burgès. La publicació d‘”El segon sexe” no la portà, paradoxalment, a militar en el moviment feminista que va ser gairebé inexistent a França fins als anys 70, cal precisar-ho. Se sentí propera al marxisme i els seus viatges de suport a la Unió Soviètica i Cuba, principalment, també li han estat criticats. Tanmateix, la seva actuació molt decidida a favor de la independència algeriana
Durant el maig del 68, Beauvoir no tingué un paper protagonista en el moviment d’estudiants. La seva activitat política pròpia i no com a acompanyant de J. P. Sartre, va començar a la primeria dels anys 70 amb els inicis del MLF francès. L’escriptora s’hi comprometé amb entusiasme, no sols prestant el seu nom a iniciatives a favor de la despenalització de l’avortament i la legalització de la contracepció, sinó també participant en moltes manifestacions i actes públics, en un moment en què la seva visibilitat com a intel•lectual era molt gran. Fundà, l’any 1977, amb altres dones, la revista “Questions féministes”, els darrers quinze anys de la seva vida, es dedicà en cos i ànima al moviment feminista, tant amb la seva presència com amb els articles que escrivia.
