JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos i d'altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l'inconformisme, l'idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són agraïts.
Mireu les modistes,
talla i retalla, cus que cosiràs
i de cada peça un vestit trauran.
Agulles i mes agulles et montan en un maniquí
Si vols una faldilla, te la fan en un no-res,
amb plecs i amb mil combinacions per que t’agradi més.
I son dones alegres, treballadores i amb ganes de fer-lo bé .
Oh , les vestits que cusen son meravellosos i a tothom fan feliç.

Poema de Salvador Espriu

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’ abril? Plovia
a poc a poc, Nosaltres
amb gran tedi, darrere
la finestra, miràvem
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms i somreia.

El naixement d'Atena.

Filla de Zeus i de Metis. La història del seu naixement és curiosa. Urà i Gea van advertir a Zeus que si Metis tenia una filla, després tindria un fill que el destronaria. Quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada se la va empassar sencera. Llavors, arribat el moment del part, Zeus va patir un terrible mal de cap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap d'una destralada i així va néixer Atena ja adulta i armada.
Posidó, déu del mar, i Atena es disputaren la protecció de la ciutat d'Atenes. Per decidir quin dels dos s'imposaria, tots dos feren un regal i deixaren que els atenencs decidissin quin els complaïa més. Atena regalà a la ciutat una olivera, mentre que Posidó hi féu brollar una font d'aigua salada. Els atenencs van preferir el regal de la deessa, ja que era molt més útil.
Un altre mite relacionat amb Atena té a veure amb la gelosia. El déus eren molt gelosos de la seva superioritat envers els mortals i s'ofenien molt fàcilment quan aquests pretenien superar-los. Això és el que va fer una teixidora anomenada Aracne. El seu art era exquisit. Un dia va exhibir un tapís tan ben elaborat que tant ella com tothom que el veia opinava que la seva destresa superava fins i tot la de la deessa Atena. Aquesta, incrèdula, baixà a la terra a veure el tapís en persona i el que va veure la va meravellar i horroritzar a la vegada. Efectivament, aquell tapís superava qualsevol de les seves obres. Furiosa per la gelosia, el destruí. Quan Aracne veié la seva obra mestra perduda, se suïcidà penjant-se d'un arbre. Atena tenia prou sentit comú per adonar-se de la injustícia de la seva mort, de manera que la perdonà parcialment. Li retornà la vida però convertint-la en aranya, de manera que tant ella com els seus descendents podrien teixir i teixir per sempre, però una obra que ningú mai no admiraria.